La ferreria

Des de finals de l’Edat Mitjana fins al segle XIX, la principal activitat econòmica a Guipúscoa fou la siderúrgia, i la infraestructura tecnològica que mantingué i suportà aquesta indústria fou la ferreria hidràulica.

Tot i que les primeres referències escrites sobre la ferreria d’Igartza són del segle XV, l’edifici que veiem actualment es l’edifici que es reconstruí l’any 1782. La ferreria d’Igartza obtenia les matèries primeres necessàries dels boscos propers. Així per exemple, el ferro mineral provenia de les mines de Zerain i Mutiloa, i la fusta per a produir carbó vegetal, de les rouredes i fagedes de l’entorn. L’energia hidràulica necessària per moure les màquines s’obtenia del riu Oria.

Al segle XIX, les innovacions introduïdes en el camp de la tecnologia comportaren el cessament de l’activitat de les ferreries hidràuliques.

L’any 1860, dos membres de les famílies que explotaven les ferreries d’Igartza i Ihurre, Domingo Goitia i Martin Usabiaga, juntament amb Francisco de Arana, crearen, un quilòmetre riu avall, la Fábrica de Hierros San Martín, el segon alt forn del País Basc. Posteriorment, la fàbrica va passar a anomenar-se Construcciones y Auxiliar de Ferrocarriles (CAF).

Avui en dia, la ferreria d’Igartza integra un important paisatge cultural testimoni de la tradició industrial de Beasain. A Guipúscoa hi ha tres ferreries que s’han convertit en un museu: Agorregi (Aia), Mirandaola (Legazpi) i Igartza.